Los nuevos proyectos de la nueva sociedad

Nuevos proyectos adaptados a la nueva sociedad, en la que los alumnos, niños y adolescente (o ya no tanto) están más pendientes de las notificaciones del teléfono que de aportar su granito de arena en clase, en la mesa, o en la tertulia junto al abuelo. Todos y cada uno de ellos están viciados por estímulos inmediatos, tiktoc, instagram... ¿dónde se quedó la buena y fascinante charla entre todos? cada aportando sus vivencias, valorando las historias de antaño del abuelo, compartir una sonrisa con tu amigo.. ahora sus realidades son diferentes, mucha información la sacan de esas redes que envuelven su cabeza hasta convertirlos en esclavos. 

¿Y dónde quedamos los que intentamos hacerles valorar lo que realmente importa?... unas risas, no tener vergüenza por hablar con tu propia voz ante los demás, querer es poder, háblame que yo te escucho... Todo lo cercano se está perdiendo: los abrazos, el compartir, el ayudarnos mutuamente... Esa satisfacción es lo que realmente llena el alma, el corazón la vida. Comparte con la gente que te haga feliz, que te deje ser tú mismo y que esté ahí cuando lo necesites.

Aquí presento un proyecto adaptado al currículum actual, basado en la inmediatez de la nueva sociedad, de querer engancharlos y motivarlos a la vez que ellos no sientan que malgastan su tiempo. Proyecto sobre la biodiversidad, los ODS y las especies en nuestro planeta.

 Despido un curso 23-24 en el que me ha hecho valorar lo afortunada que soy de transmitir mis valores a los demás, así como aprender cada día más de ellos. 

Por muchos años más y cada vez mejores.

LA NOVA NORMALITAT

 Encara que ja hem passat l' estat d'alarma i hem tornat a la NOVA NORMALITAT, el començament de l'escola s' està fent molt difícil després d'afrontar les malalties i morts causades per el COVID19. Els professors, els equips directius estan possant tota la seua entrega per a que el començament del curs siga, aparentment, semblant a l'anterior.

Anime a tots el companys a que lluiten per la seua professió, pels seus xics i xiques, per la NOVA NORMALITAT, ja que nosaltres hem de transmetre tranquilitat, serenitat a tota la comunitat educativa, i a més a més, som el punt de contacte entre les families i l'administració. 

Paciència és el que vull per a les families, amics, i demés, perquè la nostra llavor és de les més importants actualment: ser capaç d'afrontar amb serenitat els canvis i fer sentir-ho al nortre voltant.

MINDFULNESS NAVIDEÑO

Aprendamos a valorar lo que realmente importa y apliquemos estas técnicas para poder desarrollarnos personalmente.

¡FELIZ NAVIDAD!

EL UNIVERSO Y EL SISTEMA SOLAR

ACTIVIDAD DE INICIO PARA LA UNIDAD DEL UNIVERSO Y EL SISTEMA SOLAR 

Exposiciones orales, cómo afrontarlas.

REGNE ANIMAL: animals vertebrats

Els Vertebrats

Són els animals que tenen columna vertebral, és a dir, una estructura articulada d'ossos que serveix per protegir la medul·la espinal. La columna vertebral també s'anomena espina dorsal en els peixos i animals de quatre potes.

ELS PEIXOS

Els peixos viuen a l’aigua, són animals aquàtics amb el cos cobert d’escates i tenen aletes per nedar. El seu aparell respiratori està format per brànquies. La temperatura del cos és variable segons on viuen (al riu o al mar). Es reprodueixen per ous. Són animals vertebrats, però en comptes d’ossos tenen espines.

El cap dels peixos té la boca i dos ulls grans, rodons i sense parpelles. No tenen coll. El tronc té quatre aletes parells: dues pectorals i dues ventrals, i dos aletes imparells: l'aleta dorsal i la pectoral. També te una línia nerviosa que capta vibracions a l'aigua. La cua va des de l'anus fins a l'aleta caudal i és la que dirigeix el peix per anar cap a la dreta o l'esquerra.

Classes de peixos Hi ha peixos d'aigua salada, que són els que viuen al mar com la rajada.  També hi ha peixos d'aigua dolça, que son els que viuen al riu com la truita de riu. Alguns peixos neixen al riu i van al mar quan arriba l'edat adulta, com el salmó, i també passa el mateix però a l'inrevés amb altres peixos. Hi ha una altra classificacció: Ciclòstoms: Tenen forma d'anguila però tenen mandíbules, escates i aletes parells. La boca es rodona amb dents i l'esquelest és cartilaginós. N'és exemple la llampera. Condrictis: Tenen mandíbules, esquelet cartilaginós, aleta caudal amb el lòbul superior molt desenvolupat, i tenen un opercle, pel que ensenyen fenedures branquials laterals. N'és un exemple el tauró blanc. Osteïctis: Tenen mandíbules, esquelet ossi i espines, escates dèrmiques en la pell, aleta caudal amb els dos lòbuls, opercles i molts tenen una bufeta natatòria. N'és un exemple el lluç. L'alimentació dels peixos Tots els peixos tenen intestí, estómac, bossa de gasos i anus. L'intestí és per on passa l'aliment que s'ha menjat el peix. L'estomac serveix per digerir el menjar. La bossa de gasos serveix per als gasos. I l'anus per expulsar el que no vol el cos. Hi ha peixos carnívors, que cacen invertebrats petits i també vetebrats més grans. El tauró es menja vertebrats més petits. La truita de riu també és carnivora, s'alimenta d'insectes i per això té unes dents planes i petites. També n'hi ha d'hervibors que s'alimenten d'algues i d'altres vegetals. D'altres peixos són omnívors, és a dir, que menjen de tot. N'hi ha alguns que s'alimenten de restes d'altres peixos, normalment alguns que han quedat ferits d'un atac i s'han mort. Finalment n'hi han que són filtradors com el tauró balena i s'engullen plantes i animals microscòpics. La cadena alimentària dels comença amb el plancton, una mena de "sopa" formada per organismes molt petits que suren a l'aigua. Aquest plancton alimenta els peixos petits, larves i crustacis que, al seu torn, serveixen d'aliment als peixos més grans. Hi ha una dita popular sobre això: "El peix gran es menja el petit". La reproducció dels peixos Els peixos es reprodueixen per ous, és a dir que són ovípars. Molts dels peixos tenen fecundació externa, però també hi ha peixos de fecundació interna. La femella pon els ous amb molta cura en els racons més delicats i el mascle tira el semen així poden neixer els peixets. Al cap d'un temps neixen les cries del peix, quan surten porten el sac embrionari el qual du aliment per un mes o unes quantes setmanes. La femella pot tenir entre 50 i 100 ous a cada posta. Però no tots són vius. Quan han post els ous no acostumen a quedar-se a cuidar-los. Els mascles tenen dos testicles i les femelles dos ovaris. La respiració Els peixos respiren l'oxigen de l'aigua. 1- Aquest gas entra per la boca. 2- L'aigua es filtra a les brànquies. Les brànquies estan recorregudes per vasos sanguinis. L'oxigen de l'aigua passa a la sang, i el diòxid de carboni del cos passa a l'aigua. 3- Un cop filtrada, l'aigua torna a l'exterior del cos del peix. Les branquies son unes lamines roges que son als dos costats del cap del peix, i que els permet respirar d'una altra manera a la nostra. Tots els peixos respiren per branquies. Els Amfibis Els amfibis és diuen així perquè poden viure de dues maneres: dins de l’aigua, com els peixos, o sobre la terra. Els amfibis van aparèixer fa 360 milions d’anys. Van ser els primers vertebrats del mon. Son vertebrats de temperatura variable, com els peixos i els rèptils. També és poden dir animals de sang freda, que vol dir que no es poden escalfar ells mateixos. Les característiques dels amfibis són: - Viuen prop de l’aigua. - Tenen la pell nua. - Quan són larves respiren per les brànquies i, d'adults, pels pulmons i per la pell. - Tenen metamorfosi, és a dir, canvien de forma durant la seva vida. - Les extremitats són potes, excepte les cecílies, que no en tenen. Alguns amfibis tenen entre els dits una membrana per nedar. - Són ovípars, que vol dir que neixen d’ous. Ponen els ous a l’aigua perquè no tenen closca i a terra s’assecarien. Classificació dels amfibis D'amfibis n’hi ha tres classes: Granotes i gripaus: el seu nom científic ésanurs, que vol dir amfibis sense cua. S’alimenten d’insectes, gairebé totes viuen en rius i tolls. Alguna classe estranya viu als arbres. Els mascles tenen sacs a la boca que s’unflen quant rauquen (vol dir que fan soroll) i ho utilitzen per atraure les femelles. Es desplacen de quatre grapes o saltant amb les potes del darrera. Tenen uns dits molt forts per agafar-se a les pedres, les branques ... A l’aigua és mouen nedant, impolsant-se amb les potes del darrera. Entre els dits tenen unes membranes que els ajuden a moure’s per l’aigua. Les granotes surten de l’ou i es transformen en capgrossos. Hi ha una classe de granotes que es diu marsupial que tenen una bossa on posen els ous. Salamandres i tritons: el seu nom científic ésurodels o caudats, que vol dir amfibis amb cua. Les salamandres o tritons són allargat,s tenen extremitats i una cua llarga, poden medir 20 centímetres i les mes grans son a Xina i Estats units. S`assemblen als llangardaixos. Les salamandres i els tritons passen més temps a terra que a l’aigua. Per moure’s tenen quatre potes curtes i fortes que serveix per caminar o nedar. Cecílies: el seu nom científic es àpodes, que vol dir no tenen extremitats. Els cecílits s`assemblen als cucs de terra. Tenen una forma cilíndrica, allargats i sense extremitats. La cua es molt curta poden medir de 8 centímetres a 1,6 metres. Ponen ous i els d'algunes espècies són els més grans de tots els amfibis. Com que no tenen potes, per desplaçar-se s’encongeixen i s’estiren com un acordió, gràcies a la bona musculatura que tenen. Viuen sota terra en llocs que hi ha aigua a prop, com són els pantans. Són poc coneguts i es calcula que al món hi ha unes 150 espècies d'aquests animals. L'alimentació dels amfibis Els amfibis són animals carnívors caçadors, que vol dir que cacen animals vius per menjar, com escarabats, papallones, formigues, aranyes, cargols, baboses i altres invertebrats, que s'empassen sencers. La majoria dels amfibis mengen qualsevol cosa que siguin capaços de empassar o engolir. Les granotes s'alimenten principalment d'insectes, cucs, aranyes i centpeus, encara que les granotes aquàtiques de vegades mengen altres granotes, capgròssos, ous i peixos petits. Les granotes més grans poden menjar animals de la grandària dels ratolins o les serps aquàtiques. En ocasions poden capturar preses massa grans per a menjar-se-les d'una sola vegada, en aquest cas les deixen sobresortir de la boca i les ingereixen gradualment. Les granotes cacen els insectes amb la llengua, que és molt llefiscosa i llarga, i està amagada dins de la boca. Quan la treuen i agafen algun animal és queda apegat a la llengua. Llavors fan que torni la llengua i s'engolixen la presa. Molts amfibis quant són larves són herbívors. Els capgrossos de la granota s'alimenten principalment d'algues i d'altres plantes aquàtiques, fins que es fan grans. El seu tub digestiu és més llarg que el dels aduls i es torna més petit amb la metamorfosi. La reproducció dels amfibis La majoria d`amfibis són ovípars que vol dir que surten dels ous. Els ous els ponen a l`aigua per que no tenen closca i si no es moririen.Els ous estan envoltats d’un líquid que és com una gelatina que els protegeix. La primera setmana viuen a dins de l’ou. Al cap de dos setmanes surten de l`ou. Les larves, o cap-grossos, de granotes i gripaus tenen una aparença completament diferent a la dels seus pares. La diferència més notables és que els cap-grossos tenen el cap i el cos junts, i després una llarga cua. Al principi els cap-grossos no tenen potes, que apareixen més tard, i necessiten quedar-se a l'aigua per sobreviure. Les larves tenen brànquies i mengen peixos petits o bé algues. A la tercera setmana se li fan els pulmons i li surten les potes. Segons quina classe d`amfibis la cua es fa més curta o desapareix, com per exemple, les granotes. A la sisena setmana ja són adults i poden caçar insectes per menjar. Aquest canvi des de l'estat larval, o cap-gros, fins a adult s'anomena metamorfosi. Els amfibis són els únics vertebrats terrestres que es desenvolupen d'aquesta manera, que és més fàcil d'observar en granotes i gripaus. No totes les granotes i gripaus tenen formes larvàries de vida lliure. En algunes el desenvolupament té lloc dins de l'ou o a l'interior del cos dels seus pares. Els rèptils Hi ha unes 6000 especies de rèptils. Els rèptils són a la terra des de l'època dels dinosaures. El cocodril es el rèptil més proper als dinosaures. Els rèptils tenen un avantatge: estan protegits a la deshidratació. S'alimenten per la boca. Molts mengen carn, però d'altres s'alimenten d'insectes, un d'ells es el camaleó. Caminen i tenen les potes curtes, excepte les serps, que repten per terra. Molts d'ells pugen per les parets. N'hi ha que són molt ràpids. N'hi ha que no ho són tant, com per exemple, la tortuga. Tots es reprodueixen per ous, però no dins l'aigua, perquè s'ofegarien. El seu cos gairebé sempre esta cobert per escates, excepte la tortuga que té una closca. Viuen en molts llocs del món. A Austràlia hi ha molts cocodrils i molts altres rèptils. Gairebé tots viuen a terra. Classificació de rèptils

Fa uns 310 milions d'anys, els amfibis tenien els ous a l'aigua i quan es feien grans sortien, n'hi havien que els tenien fora i es morien però un dells va tindre una mena de malaltia que va tenir els ous a la superfície i van sobreviure i aquells que van nèixer al cap de molts anys es van anar assemblant més als rèptils.

N'hi ha de quatre tipus:

Escamosos: Els saures

Llangardaixos, sangartanes i camaleons en són un exemple. La major part d'ells viuen en llocs cálids i secs. Aquest és el cas del camaleó comú, que habita a África i en alguns llocs del sur de la Península Iberica. Es mouen saltant i poseeixen una llengua, extensible i enganxosa, amb la que atrapen als insectes de la qual s'alimenten. Una de les seves característiques principals es el mimetisme; es a dir, acoplen el seu color a l'entorn que els rodeja, per passar desapaercebuts davant dels seus posibles atacants.

Escamosos: Els ofidis, les temibles serps

Aquests rèptils no tenen potes i en el seu cos, llarg i cílindric, no es distingeix el cap de la cua. La seva mirada es fixa degut a que les seves parpelles están soldats i són transparents. La seva boca es dilatable i per això poden empassar-se preses més grans que ells, com per exemple petits mamífers, llangardaixos i granotes, que requereixen una digestió d'uns quants dies. Alguns ofidis arriben a tenir un gran tamany i uns altres són més verinosos.

Els quelonis: les lentes tortugues

Les tortugues es caracteritzen per tenir el cos recobert per una closca resistent, formada per plaques còrnies i del qual només sobresurten les potes davanteres i el cap, per davant, i la cua i les potes posteriors, per darrera. Unes viuen en llocs cálids i unes altres són marines o d'aigua dolça. La majoria de tortugues són herbívores. Les tortugues terrestres es mouen molt poc a poc, d'aquí ve la frase "ser més lent que una tortuga".

Els cocodrilians

De tots els rèptils ells són els més grans. Tenen forma de llangardaix, però arriben a medir 10 metres de llarg. Solen habitar als cálids i caudalosos rius africans, asíatics i americans. Tenen una robusta cua, aixafada lateralment, que els serveix de timó. La boca, proveïda de terribles dents, es de gran tamany.

L'alimentació dels rèptils

Els camaleons s'alimenten d'insectes, els cacen dalt una branca d'un arbre, esperen que algun insecte passi i quan passa estira la llengua i se'ls empassa.

La cobra estreny les seves preses i les mossega, llavors desprén el seu verí i se l'empassa sense mastegar.

Els cocodrils mengen una mica de tot: granotes, insectes, peixos, búfals o ocells. N'hi ha alguns que fins i tot mengen essers humans, carn fresca o cadàvers i si tenen molta gana es mengen els uns als altres. Els cocodrils no poden treure la llengua, sols realitzen 50 menjades a l'any.

Quan tenen molta calor reposen amb la boca oberta mentre un ocell els treu les restes de carn de la boca. Sembla que al cocodril no li importa.

Els llangardaixos s'alimenten d'insectes igual que el camaleó. A la nit caminen per les parets i es posen a prop de les llums que estan eneceses perque hi ha molts insectes i són més fàcils de caçar.

Les tortugues mengen herba i carn. Tenen la boca petita però fan una mossegada gran i s'ho van empassant sense deixar-ho caure a terra.

La reproducció dels rèptils

El camaleó pon ous. La cobra també pon ous i els dels altres se'ls menja. Com moltes altres serps. La majoria de temps se'l passa enroscada al seu voltant.Els llangardaixos tenen ous, els cuiden i no els deixen sols ni un moment.

L'ou, que té una closca protectora, poseeix un amnios que proporciona a l'embrió un medi aquatic i una gran vesícula vitelina que li permet alimentar-se durant el desarollament en l'interior de l'ou. A més de l'oviparisme, es donen casos d'oviviparisme en algunes serps o saures.

El cocodril pon ous, els cuiden molt i quan neixen els deixen sols. Solen tenir entre 20 i 25 ous.El número de gónades es par i normalment presenten órgans copuladors. La tortuga pon els ous dins un forat a la platja i els tapa, quan surten les cries es posen dins el mar i fan la seva vida.

Els rèptils neixen d'ous durs i resistents que la femella enterra. Per això diem que són animals ovípars. L'època de reproducció es a la primavera. En aquella època els rèptils són molt violents i lluiten entre ells.

Les aus (els ocells)

El seu cos està format per: cap, tronc i extremitats

Les aus són animals vertebrats. La seva columna vertebral va des del crani fins la cua. Tenen un esquelet ossi d'ossos lleugers i costelles.
Al cap hi tenen dos ulls amb parpelles, una boca sense dents en forma de bec ,i sobre ell dos orificis nasals. Darrera els ulls i sota les plomes hi ha la membrana del timpà, per lo cual poden escoltar.

El coll separa el cap del tronc. D'ell surten dues ales i dues potes, el tronc s'acaba en una cua curta.
Tenen el cos recobert de plomes i la temperatura del seu cos és constant. Les plumes que el cubreixen els hi serveix per no tenir fred i per volar.

Classes d'aus

Tots tenen plomes ni ha que volen, i que no volen: els que volen són els que pessen menys i els que tenen el cos més lleuger, i els que no volen son els que pessen més.

Un exemple dels que no volen és l'estruç o, també, la gallina i el pingüí. Però un dels que volen és l'abellerol o el típic pardal.

Tots els que volen són petits ni han que tenen un plomatge lleig com el corb però altres bonics com l'abellerol. També parlen alguns com el lloro o la cotorra.

Les ratites: són aus no voladores com l'estruç, el ñandú, el causuari i el kiwi

Les anátides: tenen el bec pla i les potes amb forma d'aleta. Uns exemples d'ells són els cignes i els anecs.
Les rapinyaires: Tenen bec punxegut i fortes urpes com per exemple l'àligua Real.

Les gallinacies: Són aus rabassudes que passen molt temps trepitjan terra. Un exemple d'ells és la perdiu la gallina la gualla

Camallargs: Són aus molt relacionades amb l'aigua. És un exemple d'ells el Bernat Pescaire

Els paseriformes: Són ocells tipics adaptatas per subjectar-se a les rames com seria un exemple el Pardal.

L'alimentació de les aus

Com s'alimenten: Hi ha ocells que són herbívors. Com el colom, que menja llavors, d'altres són carnívors com l'oreneta que s'alimenta d'animals petits, el bernat pescaire que menja peixos i amfibis i les àguiles que cacen animals petits com ratolíns o conills de bosc.

Els millors caçadors són els rapinyaires.

Els ocells agafen l'aliment amb el bec i en fan trossos que van a parar al pap que es on s'estoven els aliments. D'allà passen al pedrer, on es barregen amb pedretes que ajuden a triturar-los. A l'intestí, les substàncies nutritives són absorbides i les restes són expulsades per la cloaca.

També hi ha ocells que són carronyaires, és a dir, s'alimenten d'animals que ja són morts. El voltor menja animals carronyaires. Els carronyaires tenen el cap pelat per poder-lo ficar a dins de l'animal que s'estan menjant.

La reproducció de les aus

Com es reprodueixen: Les aus tenen reproducció interna. La mare fa el niu amb branquetes que es troben a terra, en algunes especies la parella fan el niu junts. Quan tenen el niu fet, la mare cova els ous, els ecalfa amb el seu cos. La femella té uns colors foscos per poder-se confondre en els arbres així no li van a menjar els ous.

Hi ha diferents tipus de nius: l'oreneta el fa amb saliva i fang i l'enganxa sota les teulades de les cases, el flamenc fa una muntanya de terra i a sobre hi col·loca un únic ou. Les aus néixen per ous per tant són ovipars. Quan surten vol dir que ja tenen la suficient força per trencar-la.

La mare els renta i de tant en tant els porta aliment perquè es facin grans, quan són més grans els porta a aprendre a caçar i quan són grans ja poden caçar i construir la seva pròpia família. Quan abandonen el niu el pot aprofitar una altra família per cobar els seus ous

.

El moviment de les aus

Gairebé totes es desplacen pel aire i van més ràpids però ni han algunes que es desplacen per terra. Els ocells poden volar perquè tenen l’esquelet molt lleuger. La majoria dels seus ossos són buits i així pesen menys.

Hi ha aus que no poden volar perquè les seves ales s’han anat reduint i pesen massa. L’au més típica d’aquest grup és l’estruç que pot arribar a pesar 150 Kg. El pingüí tampoc pot volar però sap nedar. 

Les migracions

Quan arriba l'hivern algunes aus se'n van cap a llocs on puguin trobar menjar i un clima més temperat. És la migració. Així algunes aus migratories que a l'estiu viuen al nord venen a passar l'hivern al nostre pais com la guatlla i alguns ànecs.

D'altres, que a l'estiu són aqui, quan bé l'hivern marxen cap a països més calids, un exemple d'ells és l'Oreneta o la Puput. 

Els Mamífers

Els mamífers són animals vertebrats que neixen del ventre de la seva mare i durant la primera època de la seva vida s'alimenten de la llet materna.

Quasi tots els mamífers tenen el cos cobert de pèl i respiren per pulmons. Poden volar per l'aire, com la rata pinyada i també poden viure a l'aigua, com el dofí. Però la majoria són terrestres, com el cavall. Els humans també sóm mamífers.
El seu cos està dividit en tres parts.

- Cap: Hi tenen el cervell, la boca, els ulls, el nas i les orelles.

- Tronc: Hi tenen la columna vertebral i ossos que són diferents a cada espècie. Acaba en una cua, què els hi pot faltar, com el goril·la; pot ser una aleta, és el cas de la balena; o també pot ser prensil, com les mones aranya, que els serveix per agafar-se a les branques.

- Extremitats: En els terrestres, són les potes, els serveixen per caminar, córrer...; en els aquàtics són les aletes, per moure's amb habilitat; i en els aeris, només el rat penat, són unes potes que els ajuden a agafar'se a les branques i girar-se del revés.

Classes de mamífers

Els mamífers es classifiquen en tres grups diferents segons la seva reproducció, els Monotremes, els Marsupials i els Placentats.

- Monotremes: també coneguts com Prototeris, són els que ponen ous, com l'ornitorinc. Ni ha ben pocs. No acostumen a tenir massa ous per part.

- Marsupials: els més coneguts són els cangurs. Durant els primers dies, quan el petit encara és un embrió, és dins la bosa de la mare.

Al cap de poc temps la cria ja treu el cap de la bossa ventral, on la mare té les mamelles. Allí es va alimentant fins que està totalment desenvolupat.

- Placentats: la característica principal d'aquests és que les femelles tenen placenta, per això, la cria es desenvolupa completament a l'interior de la mare. La majoria dels mamífers són d'aquests tipus, el gat, el gos, l'ovella, la vaca, la balena, el porc, ...

D'aquests n'hi ha de diverses famílies:

Quiròpters (Ratpenat), Primats (ximpanzé, humà...), Desdentats (Peresós), Rosegadors (Rata), Lagomorfs (Conill), Insectívors (Eriçó), Sirenis (Manatí), Cetacis (Balena), Pinnípedes (Foca), Carnívors (Tigre), Proboscidis (Elefant), Artiodàctils (Cérvol) i Perissodàctil (Cavall).

L'alimentació dels mamífers

Els mamífers s'alimenten de diferents maneres:

- Els herbívors, mengen plantes i herba. La facilitat de capturar les plantes fa que molts animals s'alimentin d'elles, com que tenen poc poder energètic n'han de menjar molta per estar forts. Això fa que el sistema digestiu d'aquests, es més gran que els dels carnívors. Com el panda. Tenen la dentadura plana, per xafar bé l'herba.

Alguns mamífers com la vaca i l'ovella, són remugants. Tenen l'estòmac dividit en quatre parts: el reticle, el llibret, el quall i el rumen.

1- S'empassa l'herba sense mastegar-la. L'herba passa al rumen i després al reticle.
2- L'aliment torna a la boca, on el mastega.
3- L'herba mastegada passa al llibret i després al quall.
4- A l'intestí prim s'absorbeixen les substàncies nutritives.

- Els carnívors, són els que mengen carn. N'és exemple el lleó, aquest no acostuma a caçar, o fa la femella, i fins que ell no està tip, els altres no poden començar a menjar, si els fills ho fan se'ls cruspeix.

Els carnívors, tenen la dentadura molt afilada, amb uns ullals que els serveix per trencar la carn i mastegar-la bé. Tenen un aparell digestiu més petit que la dels herbívors. Els carnívors més coneguts pertanyen a la família dels felins.

- Els omnívors, són els que mengen plantes i carn. N'és exemple el ratolí i el porc senglar, aquests, són del tipus dels que més n'hi ha. La seva dentadura és una mitjana entre la dels herbivors i la dels carnívors.

Tenen una queixals cap al radera, per menjar les herbes o verdures, els queixals són els que acustumen a fer servir més, també tenen uns ullals no molt afilats, per la carn. El seu aparell digestiu es normal. Els humans, també son omnívors.

La reproducció dels mamífers

Els mamífers són vivípars, és a dir, neixen vius del ventre de la mare. La majoria tenen placenta, què és la bossa ventral on es formen els fills.

També hi ha mamífers que ponen ous. Aquests no neixen vius, sino que triguen uns dies a trencar l'ou i començar la seva vida, però d'aquests n'hi ha molt poquets, un exemple és l'ornitorinc. N'hi ha d'altres que tenen una bossa marsupial, com el cangur.

Primer, s'aparellen dos mamífers de la mateixa espècie. Perquè es formi una nova criatura cal la unió dels òrgans sexuals del mascle i la femella. Aleshores toca l'embaràs, què és l'etapa en què es forma el fetus dins la placenta de la femella.

Passa un temps, diferent a cada espècie. Quan la cria esta desenvolupada, neix i surt a l'exterior. Aleshores la mare cuida d'ells , i s'alimenten de la llet materna durant uns dies, és a dir, mamen. D'aquí ve el seu nom, "mamífers".

Al fer-se grans s'aparellen i s'independitzen. Aquí és quan es torna a començar la mateixa cadena.

Es pot tenir més d'una cria per part, i es pot parir més d'una vegada per any en totes les espècies de mamífers. Els humans també tenim aquesta reproducció, per si no ho sabies, no ens porta una cigonya!

Desplaçament dels mamífers

Els mamífers es desplacen de diferents maneres, segons el lloc on viuen.

- Els terrestres, que viuen al terra. Es poden desplaçar caminant, corrent i saltant. Són dels que més n'hi ha.

En són exemples el gos, el gat, l'ovella, l'elefant i la major part dels mamífers que coneixem, tant salvatges com domèstics.

- Els aquàtics, que viuen a l'aigua. Es desplacen nedant amb les seves aletes.

D'aquests, que siguin mamífers n'hi a ben pocs, només el dofí i la balena, encara que d'aquesta n'hi hagui de varies espècies.

- Els aeris, (només el rat penat). Es desplaça volant amb les seves ales, movent-les amunt i avall, i s'agafa a les branques dels arbres amb unes potes molt petites, que hi té unes ungles, gràcies a la seva oïda que tenen, no xoca mai amb res, d'aquesta manera, com que no hi veuen gaire, es el sentit que fan servir més, l'ajuda molt a desplaçar-se.


Aquí també influeix l'alimentació, perquè un dofí, no pot pas sortir del mar a caçar. És a dir, què tots mengen el què tenen a l'abast. És a dir, que tots els animals poden menjar el que tenen al seu lloc on viuen, com els animals terrestres, menjen animals que estiguin a terra.

REGNE ANIMAL: Invertebrats

REGNE ANIMAL: Invertebrats

• ESPONGES

Coneguts comunament com esponges, són organismes en la seva gran majoria marins que solen viure sobre els fons poc profunds de tots els mars i oceans del món, i fins i tot en aigües dolces. De tots els grups d'animals macroscòpics són els més simples, ja que no tenen els sistemes típics de la resta, com ara l'aparell digestiu, el respiratori, el circulatori, etc. La seva estructura és tan senzilla que ni tenen vertaders teixits especialitzats. Són formats tan sols per dos tipus de cèl·lules diferents. Unes porten un flagel rodejat en el punt de la seva inserció per un diminut collar membranós, i s'anomenen coanòcits.

Anchinoe tenacior

Hi ha diversos tipus d'organització de les esponges. Els de les més senzilles es denomina àscon. Consisteix simplement en un sac de parets primes, travessades per nombrosos porus que comuniquen l'exterior amb la cavitat interior, que rep el nom d'atri o espongiocel. La preseència d'aquests porus és la raó del nom científic dels porífers. Les parets són formades per dues capes de cèl·lules, una d'exterior denominada dermis, composta per cèl·lules epitelials, i una altra d'interior formada per coanòcits. Les dues capes estan separades per una làmina prima denominada mesoglea, composta per una substància gelatinosa, per on circulen algunes cèl·lules lliures anomenades amebòcits. En molts casos, aquesta estructura es fa una mica més complicada, amb l'eixamplament de la dermis i l'aparició en el seu interior d'una sèrie de cambres, on queden agrupats els coanòcits. Aquestes cambres es comuniquen entre si per una xarxa més o menys complicada de conductes per on circula l'aigua fins a l'espongiocel. A les esponges que posseeixen aquesta estructura se les denomina del tipus sícon. Les esponges més evolucionades posseeixen una organització del tipus lèucon en la qual la dermis adquireix tal grossor que l'espongiocel o atri queda reduït a una cavitat molt petita.

Crambe (vermell ataronjat), Anchinoe (blau grisós) iCrella (groc intens)

A l'interior de l'esponja hi ha un corrent permanent d'aigua, produït quan aquesta entra a l'atri pels nombrosos porus de la paret, gràcies al moviment constant dels flagels dels coanòcits, i a la seva sortida a l'exterior a través d'un orifici que es troba a la part superior i que s'anomena òscul. Aquest corrent arrossega petits organismes com bacteris, protozous o altres components del plàncton, i restes diminutes de matèria orgànica, que constitueixen l'alimentació de l'animal.

Les esponges adultes són incapaces de desplaçar-se de manera activa i romanen tota la seva vida subjectes al substrat. Entre les cèl·lules existents a les parets dels cos, sovint es formen dipòsits de sals minerals que adopten formes d'agulles molt petites, les espícules. També s'hi poden formar dipòsits de substàncies com l'espongina, que juntament amb les espícules proporcionen rigidesa a l'esponja. Per aquest motiu, algunes espècies s'han utilitzat com a esponges de bany, com l'Euspongina officinalis, mentre que d'altres són molt apreciades com a ornamentació per les belles formes del seu esquelet.

Ircinia variabilis

Gràcies a aquesta senzillesa organitzativa, les esponges es multipliquen vegetativament amb gran facilitat, i sovint originen colònies de nombrosos individus. La seva capacitat de regeneració és tan gran que els permet produir un nou individu a partir d'una porció de poques cèl·lules. No obstant això, la reproducció sol ser sexual i produeixen òvuls i espermatozoides, que aboquen en grans quantitats a l'aigua, on té lloc la fecundació.

Les esponges es classifiquen en tres grups:

• CALCÀRIES: (amb espícules de calç)
• HEXACTINÈL·LIDES o esponges silícies (amb espícules de sílice)
• DEMOSPONGES o esponges còrnies (sovint sense espícules)

• CNIDARIS

Aquest grup comprèn animals aquàtics amb un nivell d'organització senzill, semblant al de les esponges, però més evolucionat, la qual cosa els permet per exemple ingerir aliments més grans i viure en alguns casos lliures, nedant en l'aigua. Gairebé tots viuen al mar, excepte certes espècies d'aigua dolça. L'enorme medusa Chrysaora hysoscella (l'ombrel·la fa aproximadament 1,5 m de diàmetre i els tentacles poden fer-ne uns quants) és una espècie comuna a les costes catalanes. Corall vermell (Coralliumrubum) S'anomena pòlips les formes que viuen subjectes a un substrat. Són les més senzilles i tenen una estructura en forma de sac, amb parets formades per dues capes de cèl·lules, una d'exterior i una altra d'interior denominades ectoderma i endoderma, respectivament. La cavitat interna es denomina cavitat gastrovascular i és on es fa la digestió. Aquesta cavitat s'obre a l'exterior per mitjà d'un orifici que a vegades fa de boca i a vegades fa d'anus, ja que hi entren els aliments, i en surten a l'exterior els productes de rebuig. Rodejant la boca hi ha unes prolongacions del cos anomenades tentacles, la mida i nombre dels quals pot variar. Per la part del cos oposada a la boca el pòlip es fixa al substrat. Revestint les parets dels tentacles i d'algunes altres zones del cos hi ha unes curioses cèl·lules anomenades neumatocists que posseeixen en el seu interior un filament enrotllat, que es dispara quan frega un altre organisme, s'hi clava i allibera una substància tòxica en el seu interior. D'aquesta manera els pòlips poden capturar petites preses i defensar-se si són molestats. Entre l'endoderma i l'extoderma apareix una capa gelatinosa, la mesoglea, de manera similar a com ho fa en les esponges, encara que, en els cnidaris, aquesta capa conté una xarxa de cèl·lules nervioses unides unes amb les altres que es poden contraure fent de músculs senzills, amb les quals el pòlip pot efectuar moviments. Amb freqüència, un determinat nombre de pòlips s'agrupen en colònies constituïdes a vegades per una gran quantitat d'individus diminuts. La colònia té una estructura rígida, formada per dipòsits de sals minerals. Aquestes estructures esquelètiques poden adoptar formes molt belles, algunes vegades globoloses, comen el cas de les madrèpores 1, altres, ramificades, com en els coralls. En determinats llocs, aquestes colònies s'agrupen, al seu torn, formant comunitats de grans dimensions, com passa en les barreres d'esculls, algunes de les quals arriben a tenir més de mil quilòmetres de longitud (Gran Barrera d'Austràlia). Gorgònia (Paramuriceaclavata) El madreporari Polycyathus muellerae és característic de coves i cavitats marines. Les espècies de pòlpips solitaris generalment d'una mida més gran que les colonials i solen tenir el cos de colors vius, com succeeix amb les anèmones i les actínies, tant freqüents en els fons poc profunds dels mars tropicals. Actinia equina Actinia cari. La fotografia presenta un exemplar actiu i un altre amb els tentacles completament retrets. Els cnidaris de vida lliure es coneixen com a meduses. La seva estructura és semblant a la dels pòlips, però en sentit invers. Tenen l'aspecte d'una parasol, amb una campana a la part superior, l'ombrel·la, del centre de la qual surt cap a baix una petita prolongació on se situa la boca. Rodejant la vora de la campana hi pengen diversos tentacles, que en alguns casos poden tenir dimensions considerables (no són rars els de 30 metres de longitud). Aquests tentacles estan carregats de neumatocists urticants, característica per la qual a aquests organismes se'ls coneix popularment amb el nom d'ortigues de mar. Cotylorhiza tuberculata Neoturris pileata Aequorea aequorea L'organització de la paret del cos de les meduses és idèntica a la dels pòlips, amb l'única diferència que la capa de mesoglea és molt més gruixuda i ocupa gran part del volum de l'animal. A més, tenen un sistema nerviós molt més desenvolupat i algunes tenen ulls, òrgans olfactius i de l'equilibri, connectats a un anell nerviós situat a l'interior de l'ombrel·la. Per desplaçar-se les meduses contrauen l'ombrel·la rítmicament. No obstant això, el moviment és tan poc efectiu, que sovint els corrents les arrosseguen fins a les platges, on és freqüent veure-les embarrancades. Acàlef luminiscent (Pelagianoctiluca) Borm blau (Rhizostoma pulmo) Els cnidaris amb forma de pòlip es reprodueixen tant asexualment com sexualment. Els gàmetes es desenvolupen a les parets del cos, ja que no disposen de vertaderes gònades. La fecundació pot ser interna (per injecció de gàmetes en el cos de l'individu) o externa, i dóna lloc a una larva denominada plànula, que es desenvolupa fins a adquirir la forma de l'individu adult. En algunes epècies de cnidaris hi ha un cicle biològic en què s'alternen fromes de pòlip amb formes de medusa, encara que aquestes últimes solen ser molt senzilles; s'encarreguen únicament de produir gàmetes i a continuació degeneren ràpidament. Cicle biològic dels Hidrozous. 1. Colònia de pòlips, 2. hidromedusa jove, 3. hidromedusa adulta (fèrtil), 4. gàmetes, 5. embrió, 6. larva plànula, 7. pòlip primari. La línia contínua indica el procés més habitual, mentre que la discontínua indica les diferents variacions que el cicle pot seguir en les diferents espècies i segons les condicions ambientals. Cicle de vida de l' escifomedusa Aurelia aurita. 1, 2. Efírula, 3. èfira, 4. medusa jove, 5. medusa adulta (fèrtil), 6. gàmetes, 7. larva plànula, 8. fase de pòlip o escifistoma, 9, 10, 11. estrobilació. El tipus de cnidaris es divideix en tres classes: HIDROZOUS (amb fase de pòlip i medusa) ESCIFOZOUS (meduses comunes) ANTOZOUS (coralls, actínies i plomes de mar) IMATGES D'ALTRES CNIDARIS Aiptasia mutabilis Ceriantari (Cerianthus membranaceus) Fideus de mar (Anemonia sulcata) Zoantari (Parazoanthus axinellae) Hydra Es desenvolupa en aigües dolces, encara que algunes espècies poden fer-ho en ambients salabrosos, estuaris i llacunes costaneres. Mans de la mort (dreta) i ascidi (esquerra) Sertularella ellisi Lophogorgia sarmentosa

• PLATHIELMINTS

Coneguts comunament com cucs plans, els platihelmints es caracteritzen pel seu cos, que és allargat i aplanat. Tenen una estructura en forma de sac, amb una cavitat gastrovascular que s'obre a l'exterior per un únic orifici que funciona simultàniament com a boca i anus. En aquest cas, però, les parets del cos a més d'estar formades per una capa interior, l'endoderma, i una altra d'exterior, l'ectoderma, ho estan per una tercera capa de cèl·lules que se situa entre les dues denominada mesoderma, a partir de la qual es desenvolupen els diferents teixits que omplen el cos de l'animal.

En els platihelmints, a pesar de la senzillesa de la seva organització interna, ja trobem teixits que es reuneixen per formar vertaders òrgans, encara que d'estructura simple, com és el cas de l'aparell excretor, compost d'una sèrie de tubs denominats protonefridis, o de l'aparell reproductor, que pot estar bastant desenvolupat en alguns grups.

No tenen aparell respiratori i incorporen l'oxigen simplement a través de la paret del tegument. Tampoc no tenen aparell circulatori, ja que les substàncies digerides poden arribar a totes les cèl·lules gràcies a la gran quantitat de ramificacions que posseeix l'aparell digestiu i que ocupen la major part del cos (constituint un sistema gastrocirculatori). La majoria de les espècies són hermafrodites, amb gònades masculines i femenines a la vegada, i es reprodueixen ponent una gran quantitat d'ous.

GRUPS PRINCIPALS DE PLATIHELMINTS

TURBEL·LARIS

Són animals d'una mida molt petita, que rares vegades superen un centímetre de longitud i que viuen generalment en els fons marins, enterrats a la sorra o amagats entre les plantes. També hi ha algunes espècies que viuen en aigua dolça i poblen torrents, deus i rierols. Tenen un cos allargat i aplanat en forma de fulla, amb un cap que es caracteritza per tenir un parell d'expansions laterals a tall d'"orelles". Es desplacen lliscant lentament pel substrat gràcies a l'acció de multitud de cilis que en recobreixen el cos, i sempre busquen llocs foscos i s'orienten gràcies a uns ulls d'estructura simple que tenen al cap. A la part inferior del cos apareix una boca proveïda d'una trompa diminuta que els serveix per capturar l'aliment, que consisteix normalment en larves i altres petits organismes. Els representants més coneguts d'aquest grup són les planàries. 

Macroturbel·lari marí. (Pseudoceros maximus)

Microturbel·lari. (Convoluta roscoffensis)

Esquistosoma (Schistosoma mansoni)

Oculotrema hippopotami 

(paràsit de l'hipopòtam a l'Àfrica)

TREMATODES

Es tracta de paràsits interns que viuen en tot tipus d'animals, ja siguin invertebrats com els crustacis o els mol·luscs, o vertebrats com els remugants. S'alimenten de la sang i de les cèl·lules que es desprenen a l'interior del tub digestiu de l'animal al qual parasiten. El seu cos té una forma semblant al de les planàries, encara que solen ser més grans i, amés, està adaptat completament a les condicions especials del medi on viuen, com passa amb la resta dels animals paràsits: tenen una pell molt dura que resisteix l'acció dels sucs digestius, presenten aparells especials de fixació semblants a les ventoses, amb les quals s'agafen fort a les parets del tub digestiu de l'hoste, tenen uns òrgans sensorials molt simples i el sistema nerviós és enormement reduït. 

Molts trematodes presenten cicles vitals molt complicats, amb diverses fases larvals i hostes diferents en cadascuna d'elles, com passa amb la famosa duela del fetge. Aquest animal sol viure en els conductes biliars de l'ovella, però en les seves fases anteriors parasita el fetge dels cargols d'aigua dolça i pot presentar fins a cinc formes diferents al llarg del seu cicle reproductiu.

CESTODES

Són també paràsits que en estat adult viuen a l'intestí prim de nombrosos vertebrats, incloent-hi l'ésser humà. Se'ls coneix popularment com a tènies o solitaris. El seu cos té la forma de cinta allargada i pot superar els tres metres de longitud. A la part interior tenen un petit cap de forma esfèrica, denominat escòlex, proveït d'una sèrie de ventoses i d'una corona de ganxos amb els quals s'agafa a les parets de l'intestí. L'escòlex desenvolupa contínuament, per la seva part posterior, uns petits segments denominats proglotis, que creixen sense separar-se els uns dels altres adquirint l'estructura simple que caracteritza aquests organismes. Les proglotis madures, que són allunyades de l'escòlex, consten simplement d'un parell d'òrgans: un aparell reproductor hermafrodita i un protonefridi excretor. No necessiten aparell digestiu, ja que absorbeixen a través de la pell de substàncies ja degradades a l'intestí de l'hoste. 

Quan es reprodueixen, l'animal es replega i posa en contacte dues proglotis diferents. Una vegada fecundades, desenvolupen una gran quantitat d'ous que acaben per ocupar tot l'interior de cada proglotis. Aquestes es poden deixar anar i sortir a l'exterior amb els excrements, on els ous són alliberats, i poden passar a altres hostes per mecanismes diversos. 

Alguns tipus de tènies formen quists resistents en hostes temporals, o intermedis, tot esperant trobar-ne un de definitiu on puguin completar el seu desenvolupament. Aquest és el cas de la tènia del porc, en els músculs del qual forma uns quists denominats cisticercs, que poden passar a l'intestí de l'home i desenvolupar-s'hi si aquest n'ingereix la carn crua o poc cuita. 

L'escòlex, part terminal anterior del cos dels cestodes, s'ha especialitzat a fixar el paràsit en l'hoste. 

Acanthocirrus retrirostris

Drepanophorus

FOTOGRAFIES D'ALTRES PLATIHELMINTS

Monogeni paràsit del gripau d'esperons (Polystoma pelobatis)

Platynosomum soricis

Planària marina

Dendrocoelum lacteum

Planària marina (Prostheceraeus roseus)

• MOL·LUSCS

Des dels fons abissals fins on comencen les neus perpètues trobem closques de tots dibuixos, mides formes i colors.

Aquestes closques tan diverses pertanyen a un grup d'animals molt abundants, els mol·luscs. Tots els mol·luscs tenen el cos tou, en el qual es diferencien la massa visceral, on s'allotgen els òrgans digestius, respiratoris i reproductors, i un peu musculós, que es fa servir per al moviment. Alguns tenen el cap molt visible i d'altres, no. El mantell és un replec del cos que en recobreix una part i que produeix la closca. 

GRUPS PRINCIPALS DE MOL·LUSCS 

LAMEL·LIBRANQUIS

Coneguts també com bivalves o pelecípodes, tenen una conquilla proveïda de dues peces o valves que s'obren i es tanquen a voluntat de l'animal mitjançant músculs que les uneixen. No tenen un cap diferenciat i el peu té forma de destral, la qula cosa els permet excavar i enterrar-se al substrat. Respiren mitjançant brànquies de forma laminar. A aquest grup pertanyen mol·luscs com les ostres, els musclos, les cloïsses o els gegantins tridàcnids. 

1. ostra (Ostrea edulis), 2. musclo (Mytilus edulis), 3. petxinot de sang (Callista chione), 4. escopinya verrucosa (Cardium tuberculatum), 5. ou o escopinya de frare (Mactra corallina), 6. escopinya gravada (Venus verrucosa), 7. cloïssa fina (Tapes decussatus), 8. tellerina (Donax trunculus), 9. rossellona o escopinya maltesa (Venus gallina), 10 escopinya (Cerastoderma glaucum)

Nuculana pella (a dalt),Nuculanasulcata (al mig) iNucluana nucleus (a baix) 

Les navelles viuen enterrades a la sorra, a poca fondària, on excaven llargues galeries.

GASTERÒPODES

Tenen el peu transformat en una sola reptant, un cap molt ben diferenciat, proveït generalment d'ulls pedunculats i tentacles, i una conquilla característica, on s'allotja el cos enrotllat en espiral. A aquest grup pertanyen els únics mol·luscs que poblen la terra ferma, gràcies al fet que tenen transformada la seva cavitat pal·lial en una espècies de pulmó. És el grup de mol·luscs més ric en espècies, abundant tant al mar com a l'aigua dolça i en medis terrestres humits. 

S'inclouen dintre d'aquesta classe, com a espècies més conegudes, les orelles de mar, els cargols marins, els buccins, els corns amb pues, els llimacs de mar, les llebres de mar, els cargols de riu, els llimacs i els cargols terrestres. 

Cargol bover (Helix aspersa) 

gènere Clausilia

gènere Zonitoides

Turritella comunis (esquerra) i Archimediella triplicata (dreta)

Els ous dels mol·luscs són de mida i forma molt variats. En el cas dels murícids, les femelles poden arribar a pondre més d'un centenar de càpsules ovígenes en forma de copa plena.

reineta (Pseudotachea splendida)

Llimac

Ariònid

CEFALÒPODES

Grup de mol·luscs molt evolucionat el principal tret anatòmic del qual és el sifó, per on l'animal projecta raigs d'aigua produïts en comprimir el mantell i amb els quals pot desplçar-se a reacció. Aquest òrgan procedeix d'una part del peu transformada. La resta del peu s'ha convertit en una sèrie de braços o tentacles que rodegen la boca, que disposa d'una boca dura, semblant a un bec, amb la qual trosseja les preses de què s'alimenta. 

Són el grup de mol·luscs més gran i també el més evolucionat, com ho demostra el gran desenvolupament del seu sistema nerviós (amb el qual han desenvolupat una conducta molt complexa, que inclou la capacitat d'aprenentage) i dels òrgans dels sentits, especialment els ulls, que tenen una estructura molt elaborada, equiparable a la de l'ull dels vertebrats. A aquest grup pertanyen els mol·luscs com els pops, les sèpies i els calamars. 

Pop roquer o pop comú 

(Octopus vulgaris)

Onychoteuthis banksi

MÉS COSES... 

Els poliplacòfors són mol·luscs exclusivament marins de cos deprimit i contorn ovalat, protegits dorsalment per vuit valves o plaques articulades.

Els musclos són representants del grup dels Mitiloïdeus i són ben coneguts pel seu interès gastronòmic i per la seva qualitat de filtradors eficaços.

• ANÈL·LIDS

Són animals vermiformes amb una estructura més complicada que els grups anteriors. Se'ls coneix popularment sota el nom genèric de cucs. Entre altres coses tenen un aparell circulatori que permet el transport de substàncies, i un sistema d'excreció més desenvolupat format per metanefridis. El celoma es desenvolupa a partir del mesoderma, com a la resta dels celomats. El cos d'aquests cucs és format per una sèrie de segments denominats metàmers. Excepte el primer, que constitueix el cap, i l'últim, on se situa l'anus, que no són vertaders metàmers, la resta tots tenen la mateixa estructura, contenen els mateixos òrgans i funcionen amb bastant independència a pesar de formar part del mateix individu.  La cutícula transparent que recobreix l'espidermis dels poliquets pot tenir un gruix vairable (Sabellaria alveolata) PRINCIPALS TIPUS D'ANÈL·LIDS: Oligoquets Poliquets Hirudinis POLIQUETS: Són els més primitius i viuen al mar, normalment amagats al fang o dintre de tubs construïts per ells mateixos, per la qual cosa passen bastant desapercebuts. Es poden desplaçar pel substrat gràcies a unes diminutes potes que tenen a cada metàmer, denominades parapodis, que són proveïdes d'unes petites espines que reben el nom de quetes. Tenen un cap molt ben desenvolupat, amb ulls, antenes, tentacles i fins i tot mandíbules amb les quals capturen les preses que els serveixen d'aliment. La majoria dels poliquets respiren mitjançant brànquies, que poden adoptar formes espectaculars, sobretot en els que viuen tancats en tubs, com passa amb el cuc paó.  En aquest cas, les brànquies són situades al cap i tenen forma de grans plomalls colorats que surten del tub on viu el cuc i constitueixen l'única part visible. D'aquesta manera adquireixen una aparença més pròpia d'una planta que d'un animal. Els poliquets solen ser unisexuals; els gàmetes es formen a l'interior del celoma i surten a l'exterior per uns porus genitals. Hi ha algunes espècies que no tenen aquests porus, per la qual cosa l'individu ha de morir perquè els gàmetes puguin sortir a l'exterior del cos i fecundar-se. Els ous que es formen no donen lloc a un nou cuc sinó a una larva amb forma de baldufa, denominada larva trocòfora, que neda lliure per l'aigua fins que adquireix la forma típica d'un poliquet.  Hydroides elegans Poliquet (Lepidasthenia elegans) El plomall de mar o palmereta  (Spirographis spallanzani) Cuc de sang (Eunice torquata) Arenicola marina Plomall dels Sabèl·lides  (Serpula vermicularis) Hediste diversicolor Els oligoquets del sòl ingereixen terra contínuament, i en el seu tub digestiu en digereixen tota la matèria orgànica que porta associada. El conegut cuc de terra (gènereLumbricus) OLIGOQUETS: Són anèl·lids que viuen a l'aigua dolça o a la terra humida, com és el cas dels populars cucs, tan beneficiosos per l'agricultura. Es diferencien dels poliquets principalment pel fet que no tenen parapodis i que tenen un cap diminut i nu, en què l'única cosa apreciable és un petit orifici que constitueix la boca, per on ingereixen la matèria orgànica en descomposició que troben excavant al substrat i que els serveix d'aliment. La respiració es produeix generalment a través de la pell, fins i tot en aquells que són aquàtics. La majoria són hermafrodites i desenvolupen parelles de gònades d'estructura molt complicada i únicament en determinats segments del cos. Es reprodueixen sexualment i donen lloc a una gran quantitat d'ous, dels quals surten directament nous cucs de mida microscòpica. Els lumbrícids tenen un aspecte inconfusible per la destacada presència del clitel·le en la regió mitjana del cos. HIRUDINIS Es coneixen comunament amb el nom de sangoneres i encara que les espècies més conegudes són paràsits externs, que s'alimenten de la sang que succionen dels seus hostes, també hi ha espècies de vida lliure. Tenen una mida superior a la resta dels anèl·lids i es caracteritzen pel fet de tenir dues ventoses amb les quals es fixen al substrat sobre el qual viuen, una en posició anterior rodejant la boca i una de posterior envoltant l'anus. Tenen el cos envoltat de nombrosos anells que oculten la vertadera segmentació interna. El celoma de la sangonera no és buit o replè de líquid com passa amb els grups anteriors, sinó que es troba ocupat per diversos teixits, per la qual cosa el seu cos no és tan tou com el dels altres. Fora d'això, l'estructura interna d'aquests cucs és bastant semblant a la dels oligoquets. En les espècies paràsites la boca és armada amb una sèrie de dents amb els quals trenquen la pell de l'hoste. També tenen la capacitat de secretar substàncies anticoagulants que impedeixen que la ferida es tanqui, per la qual cosa poden estar hores absorbint sang sense haver de despalçar-se. La sangonera comuna (Hirudo medicinalis), emprada antigament per provocar sagnies als malalts, disposa de dues ventoses, una d'oral, al mig de la qul hi ha la boca, i una altra d'anal; a la boca hi té tres mandíbules, que deixen a la pell una cicatriu inconfusible, en froma de lletra Y. Quan està enganxada secreta una substància (hirudina) que impedeix que la sang es coaguli.La sangonera té una gran capacitat de resistència en condicions de manca d'aliment; un cop s'ha proveït de sang suficient, es desnganxa i pot resistir gairebé un any sense alimentar-se.

• ARTRÒPODES

Constitueixen un dels grups animals de més èxit evolutiu i amb major nombre d'espècies, caracteritzats pel seu esquelet extern articulat, de naturalesa quitinosa, i pels ulls compostos.  Miriàpodes Crustacis Insectes Aràcnids Els artròpodes constitueixen aproximadament el 80 % del total de les espècies animals que es coneixen en l'actualitat. Aquesta àmplia distribució es deu al gran èxit que han tingut algunes estructures que en formen el cos, cosa que els ha permès conquerir una gran quantitat d'ambients diferents, tant aquàtics com terrestres. Potser l'estructura més important és l'esquelet rígid que els envolta exteriorment, l'exosquelet, format per una substància fabricada pel mateix organisme: la quitina. Aquest esquelet és compost per una gran quantitat de peces articulades entre si, que permeten el moviment de les diferents parts del cos, moviment que es fa gràcies a un sistema muscular ben desenvolupat que es troba unit a determinats punts de la superfície interna de l'esquelet. Per permetre el creixement de l'animal, l'esquelet ha de mudar periòdicament, ja que augmenta de mida a mesura que ho fa l'organisme. El cos dels artròpodes apareix segmentat en diverses regions. Atès que algunes d'aquestes, com l'abdomen dels crustacis, s'assemblem als metàmers dels anèl·lids, es creu que van evolucionar a partir d'aquests organismes. Alguns d'aquests segments són proveïts de parells d'apèndixs articulats i allargats, que constitueixen les potes amb les quals l'animals es desplaça. Les potes poden estar especialitzades per caminar, nedar, excavar, etc. i adquireixen formes variades.  Potes d'artròpodes Els òrgans sensorials són ben desenvolupats. Generalment es disposen en uns apèndixs del cap denominats antenes, que envien informació als ganglis cerebroides.  1 2 3 4 Els diferents tipus d'ulls dels quatre grans grups d'artròpodes que veurem  (1. Aràcnids, 2. Insectes, 3. Miriàpodes i 4. Crustacis) L'aparell circulatori és complex. Consta d'un cor tubular, molt petit, que impulsa la sang per l'interior dels vasos sanguinis, encara que la circulació és oberta. L'excreció es realitza per nefridis bastant evolucionats, que poden estar associats al tub digestiu (tubs de Malpighi) o als apèndixs (gandules coxals). Exceptuant els crustacis, que en ser aquàtics respiren per brànquies, la resta ho fa per mitjà de tràquees que ocupen gran part del volum de l'animal.  Sistema circulatori obert Respiració traqueal La reproducció és sexual, per fecundació interna, amb ajuda d'aparells copuladors específics. En molts casos, els ous que en resulten surten larves que pateixen posteriorment un complicat procés denominat metamorfosi, que consisteix en una sèrie de transformacions a través de les quals adquireixen la forma i l'estructura definitives dels individus adults.  Metamorfosi completa i incompleta  TIPUS D'ARTRÒPODES ARÀCNIDS MIRIÀPODES CRUSTACIS INSECTES

• EQUINODERMS

Els equinoderms són tots marins i viuen desplaçant-se lentament per les roques, la sorra, etc. Tenen unes característiques pròpies que no trobem en d'altres grups: Hacelia atenuata Presenten un esquelet intern format per moltes peces petites unides com si fos un trencaclosques. En els eriçons de mar aquestes peces estan soldades i en les estrelles de mar estan articulades.

D'aquest esquelet en surten unes pues, més o menys llargues, que es poden moure perquè s'articulen per la base. El nom d' equinoderm significa "pell d'espines".

Diadematacis 

1.espines 

2. placa interradial 

3.placa ambulacral

A l'interior del seu cos presenten un sistema de conductes denominat aparell ambulacral, per on circula aigua de mar i del qual surten els peus ambulacrals, que serveixen per desplaçar-se. 

L'aparell circulatori està molt reduït o és quasi nul. Per això, l'aparell ambulacral pot realitzar les funcions de l'aparell circulatori i del respiratori, ja que transporta l'oxigen i les substàncies nutritives, per un sistema de circulació tancada. 

1.espines, 2.placa interradial, 

3.placa ambulacral, 4.placa genital, 5.placa ocel·lar, 6.madreporita, 7.gonòpor, 8.membrana periproctal, 9. anus, 10. intestí, 11.sifó intestinal, 12. esòfag, 13. boca, 14. canal hidropòric, 15. anell ambulacral, 16. vesícula de Poli, 17. canal ambulacral, 18. vesícula ambulacral, 19. peu ambulacral, 20. glàndula bruna, 21. gònada, 22.anell nerviós, 23. nervi radial, 24. epidermis, 25. llanterna d'Aristòtil, 26. compàs, 27. dent, 28. piràmide, 29. ròtula, 30. aurícula, 31 múscul transversal, 32. múscul retractor del compàs, 33. múscul protactor, 34. múscul interpiramidal, 35. múscul retractor.

Espardenya de mar 

Tenen reproducció sexual i en alguns grups també es realitza la reproducció asexual.

En la reproducció sexual es produeixen gran quantitat d'ous, dels quals surten unes larves que després es transformen en adults. 

Garotina

 

Estrella porprada 

Algunes estrelles de mar, que poden reproduir-se asexualment, ho fan mitjançant fragments del seu cos, a partir dels quals es formen noves estrelles completes.

En aquest grup d'invertebrats trobem els eriçons de mar o garotes, les estrelles de mar, les ofiures, les holotúries i els lliris de mar. 

Garota violeta

Un cas especial de xucladors són les estrelles de mar. Capturen un musclo, li obren les valves, li tiren a l'interior el suc digestiu, li tanquen les valves i esperen que es faci la digestió. Un cop s'ha produït, xuclen el musclo transformat en una espècie de pasteta. Podem dir que les valves del musclo fan de cassola. És un dels pocs casos de digestió externa.

PRINCIPALS GRUPS D'EQUINODERMS

CRINOÏDEUS

Clavellines Es tracta dels equinoderms més primitius, que inclouen algunes espècies que viuen fixes al substrat. El cos consisteix en una corona o calze del qual surten cinc braços prims amb una gran quantitat de ramificacions laterals que li donen aparença de plomes. El calze té una estructura semblent al cos de les ofiures i és unit al substrat mitjançant una tija ben desenvolupada, de tal manera que l'organisme s'assembla més a una flor que a un animal, d'aquí el nom de lliris de mar amb el qual se'ls coneix vulgarment. La boca es troba a la part superior del calze, i a causa dels moviments que realitzen els braços que la rodegen captura el plàncton amb el qual s'alimenta. Inclouen els lliris de mar.

A diferència del que passa en els altres grups, tenen un esquelet molt reduït que consta de diverses peces petites, de consistència tova i que romanen soltes entre si. Tenen forma allargada i no tenen braços, per la qual cosa se'ls coneix amb el nom de cogombres de mar. L'animal no descansa sobre el costat de la boca com passa amb els altres equinoderms, sinó sobre un dels laterals, que rep el nom de sola. La boca es troba en un dels extrems i és rodejada de peus ambulacrals transformats en tentacles, mentre que l'anus es troba a l'extrem oposat. Tenen generalment una coloració fosca i la seva mida és variable, poden fer des de 3 centímetres fins a gairebé 1 metre, en els casos extrems. Es desplcen lentament gràcies als peus ambulacrals que tenen a la sola, escombrant el substrat amb els tentacles i alimentant-se de la matèria orgànica que troben. La majoria de les holotúries són hermafrodites i, a diferència de la resta dels equinoderms, tenen una sola gònada que pot produir tant òvuls vom espermatozoides. Comprenen les holotúries o cogombres de mar 

. 

HOLOTUROÏDEUS

Ocnus planci 

ASTEROÏDEUS

Estrella roja Es tracta d'un dels grups d'animals del fons marí més populars i coneguts. El cos conta d'un disc central al qual s'uneixen uns braços de forma triangular, generalment cinc. A la part inferior sobre una boca proveïda de dents, i a la superior hi ha l'anus. Són animals molt voraços que es desplacen lentament sobre els fons marins a la recerca de mol·luscs, que constitueixen la seva font principal d'aliment. L'estrella de mar utilitza un mecanisme molt singular per devorar les seves preses. Per fer-ho, obre la conquilla amb els seus potents braços i treu l'estómac per la boca projectant-lo aobre la presa. A diferència del que passa amb la resta dels animals, la digestió es realitza en tot moment fora del cos, de tal manera que l'estrella no recupera el seu estómac fins que no ha acabat el procés. Encara que utilitzen principalment la reproducció sexual, també es poden multiplicar vegetativament gràcies al seu gran poder de regeneració, i així poder donar lloc a un nou organisme simplement a partir d'un petit tros de braç. Comprenen les estrelles de mar.

Equinoderms semblants a les estrelles de mar, però amb el disc central molt més petit. Tenen braços prims i llargs, que es mouen seguint ones d'una manera tant característica que popularment se'ls coneix com a ballarines o estrelles serp. La seva mida és menor que la de la resta dels equinoderms i a vegades estan acolorits de manera vistosa. S'alimenten principalment de restes orgàniques que troben en els fons marins, per on es desplacen molt activament impulsant-se a base de salts i fins i tot nedant. Els braços dels ofiuroïdeus es poden ramificar deiverses vegades arribant a formar complicades madeixes, com passa amb l'estrella canastra. Inclouen les ofiures, les estrelles canastra. 

OFIUROÏDEUS

Ofiura de potes brunes

EQUINOÏDEUS

Garota negra La seva principal característica és la forma esfèrica o globosa la majoria de les vegades i la presència d'una closca més rígida que la de les estrelles de mar. Aquesta closca la formen plaques unides esntre si, de les qulas surt un gran nombre d'espines, en ocasions molt llargues. A la part inferior tenen una boca proveïda d'un aparel mastegador format per peces rígides i músculs que s'acoblen per formar una complicada estructura, denominada llanterna d'Aristòtil, típica d'aquests equinoderms. Mitjançant aquest aparell poden triturar les algues coral·lines que els serv. Els peus ambulacrals es distribueixen al llarg de cinc radis que rodegen el cos, des de l'anus fins a la boca, com si fossin els grills d'una taronja. Intercalats entre aquests radis i protegits per les espines hi ha altres apèndixs denominatspedicel·lars, que ajuden en la locomoció. Comprenen els eriçons de mar.