REGNE ANIMAL: Invertebrats

REGNE ANIMAL: Invertebrats

• ESPONGES

Coneguts comunament com esponges, són organismes en la seva gran majoria marins que solen viure sobre els fons poc profunds de tots els mars i oceans del món, i fins i tot en aigües dolces. De tots els grups d'animals macroscòpics són els més simples, ja que no tenen els sistemes típics de la resta, com ara l'aparell digestiu, el respiratori, el circulatori, etc. La seva estructura és tan senzilla que ni tenen vertaders teixits especialitzats. Són formats tan sols per dos tipus de cèl·lules diferents. Unes porten un flagel rodejat en el punt de la seva inserció per un diminut collar membranós, i s'anomenen coanòcits.

Anchinoe tenacior

Hi ha diversos tipus d'organització de les esponges. Els de les més senzilles es denomina àscon. Consisteix simplement en un sac de parets primes, travessades per nombrosos porus que comuniquen l'exterior amb la cavitat interior, que rep el nom d'atri o espongiocel. La preseència d'aquests porus és la raó del nom científic dels porífers. Les parets són formades per dues capes de cèl·lules, una d'exterior denominada dermis, composta per cèl·lules epitelials, i una altra d'interior formada per coanòcits. Les dues capes estan separades per una làmina prima denominada mesoglea, composta per una substància gelatinosa, per on circulen algunes cèl·lules lliures anomenades amebòcits. En molts casos, aquesta estructura es fa una mica més complicada, amb l'eixamplament de la dermis i l'aparició en el seu interior d'una sèrie de cambres, on queden agrupats els coanòcits. Aquestes cambres es comuniquen entre si per una xarxa més o menys complicada de conductes per on circula l'aigua fins a l'espongiocel. A les esponges que posseeixen aquesta estructura se les denomina del tipus sícon. Les esponges més evolucionades posseeixen una organització del tipus lèucon en la qual la dermis adquireix tal grossor que l'espongiocel o atri queda reduït a una cavitat molt petita.

Crambe (vermell ataronjat), Anchinoe (blau grisós) iCrella (groc intens)

A l'interior de l'esponja hi ha un corrent permanent d'aigua, produït quan aquesta entra a l'atri pels nombrosos porus de la paret, gràcies al moviment constant dels flagels dels coanòcits, i a la seva sortida a l'exterior a través d'un orifici que es troba a la part superior i que s'anomena òscul. Aquest corrent arrossega petits organismes com bacteris, protozous o altres components del plàncton, i restes diminutes de matèria orgànica, que constitueixen l'alimentació de l'animal.

Les esponges adultes són incapaces de desplaçar-se de manera activa i romanen tota la seva vida subjectes al substrat. Entre les cèl·lules existents a les parets dels cos, sovint es formen dipòsits de sals minerals que adopten formes d'agulles molt petites, les espícules. També s'hi poden formar dipòsits de substàncies com l'espongina, que juntament amb les espícules proporcionen rigidesa a l'esponja. Per aquest motiu, algunes espècies s'han utilitzat com a esponges de bany, com l'Euspongina officinalis, mentre que d'altres són molt apreciades com a ornamentació per les belles formes del seu esquelet.

Ircinia variabilis

Gràcies a aquesta senzillesa organitzativa, les esponges es multipliquen vegetativament amb gran facilitat, i sovint originen colònies de nombrosos individus. La seva capacitat de regeneració és tan gran que els permet produir un nou individu a partir d'una porció de poques cèl·lules. No obstant això, la reproducció sol ser sexual i produeixen òvuls i espermatozoides, que aboquen en grans quantitats a l'aigua, on té lloc la fecundació.

Les esponges es classifiquen en tres grups:

• CALCÀRIES: (amb espícules de calç)
• HEXACTINÈL·LIDES o esponges silícies (amb espícules de sílice)
• DEMOSPONGES o esponges còrnies (sovint sense espícules)

• CNIDARIS

Aquest grup comprèn animals aquàtics amb un nivell d'organització senzill, semblant al de les esponges, però més evolucionat, la qual cosa els permet per exemple ingerir aliments més grans i viure en alguns casos lliures, nedant en l'aigua. Gairebé tots viuen al mar, excepte certes espècies d'aigua dolça. L'enorme medusa Chrysaora hysoscella (l'ombrel·la fa aproximadament 1,5 m de diàmetre i els tentacles poden fer-ne uns quants) és una espècie comuna a les costes catalanes. Corall vermell (Coralliumrubum) S'anomena pòlips les formes que viuen subjectes a un substrat. Són les més senzilles i tenen una estructura en forma de sac, amb parets formades per dues capes de cèl·lules, una d'exterior i una altra d'interior denominades ectoderma i endoderma, respectivament. La cavitat interna es denomina cavitat gastrovascular i és on es fa la digestió. Aquesta cavitat s'obre a l'exterior per mitjà d'un orifici que a vegades fa de boca i a vegades fa d'anus, ja que hi entren els aliments, i en surten a l'exterior els productes de rebuig. Rodejant la boca hi ha unes prolongacions del cos anomenades tentacles, la mida i nombre dels quals pot variar. Per la part del cos oposada a la boca el pòlip es fixa al substrat. Revestint les parets dels tentacles i d'algunes altres zones del cos hi ha unes curioses cèl·lules anomenades neumatocists que posseeixen en el seu interior un filament enrotllat, que es dispara quan frega un altre organisme, s'hi clava i allibera una substància tòxica en el seu interior. D'aquesta manera els pòlips poden capturar petites preses i defensar-se si són molestats. Entre l'endoderma i l'extoderma apareix una capa gelatinosa, la mesoglea, de manera similar a com ho fa en les esponges, encara que, en els cnidaris, aquesta capa conté una xarxa de cèl·lules nervioses unides unes amb les altres que es poden contraure fent de músculs senzills, amb les quals el pòlip pot efectuar moviments. Amb freqüència, un determinat nombre de pòlips s'agrupen en colònies constituïdes a vegades per una gran quantitat d'individus diminuts. La colònia té una estructura rígida, formada per dipòsits de sals minerals. Aquestes estructures esquelètiques poden adoptar formes molt belles, algunes vegades globoloses, comen el cas de les madrèpores 1, altres, ramificades, com en els coralls. En determinats llocs, aquestes colònies s'agrupen, al seu torn, formant comunitats de grans dimensions, com passa en les barreres d'esculls, algunes de les quals arriben a tenir més de mil quilòmetres de longitud (Gran Barrera d'Austràlia). Gorgònia (Paramuriceaclavata) El madreporari Polycyathus muellerae és característic de coves i cavitats marines. Les espècies de pòlpips solitaris generalment d'una mida més gran que les colonials i solen tenir el cos de colors vius, com succeeix amb les anèmones i les actínies, tant freqüents en els fons poc profunds dels mars tropicals. Actinia equina Actinia cari. La fotografia presenta un exemplar actiu i un altre amb els tentacles completament retrets. Els cnidaris de vida lliure es coneixen com a meduses. La seva estructura és semblant a la dels pòlips, però en sentit invers. Tenen l'aspecte d'una parasol, amb una campana a la part superior, l'ombrel·la, del centre de la qual surt cap a baix una petita prolongació on se situa la boca. Rodejant la vora de la campana hi pengen diversos tentacles, que en alguns casos poden tenir dimensions considerables (no són rars els de 30 metres de longitud). Aquests tentacles estan carregats de neumatocists urticants, característica per la qual a aquests organismes se'ls coneix popularment amb el nom d'ortigues de mar. Cotylorhiza tuberculata Neoturris pileata Aequorea aequorea L'organització de la paret del cos de les meduses és idèntica a la dels pòlips, amb l'única diferència que la capa de mesoglea és molt més gruixuda i ocupa gran part del volum de l'animal. A més, tenen un sistema nerviós molt més desenvolupat i algunes tenen ulls, òrgans olfactius i de l'equilibri, connectats a un anell nerviós situat a l'interior de l'ombrel·la. Per desplaçar-se les meduses contrauen l'ombrel·la rítmicament. No obstant això, el moviment és tan poc efectiu, que sovint els corrents les arrosseguen fins a les platges, on és freqüent veure-les embarrancades. Acàlef luminiscent (Pelagianoctiluca) Borm blau (Rhizostoma pulmo) Els cnidaris amb forma de pòlip es reprodueixen tant asexualment com sexualment. Els gàmetes es desenvolupen a les parets del cos, ja que no disposen de vertaderes gònades. La fecundació pot ser interna (per injecció de gàmetes en el cos de l'individu) o externa, i dóna lloc a una larva denominada plànula, que es desenvolupa fins a adquirir la forma de l'individu adult. En algunes epècies de cnidaris hi ha un cicle biològic en què s'alternen fromes de pòlip amb formes de medusa, encara que aquestes últimes solen ser molt senzilles; s'encarreguen únicament de produir gàmetes i a continuació degeneren ràpidament. Cicle biològic dels Hidrozous. 1. Colònia de pòlips, 2. hidromedusa jove, 3. hidromedusa adulta (fèrtil), 4. gàmetes, 5. embrió, 6. larva plànula, 7. pòlip primari. La línia contínua indica el procés més habitual, mentre que la discontínua indica les diferents variacions que el cicle pot seguir en les diferents espècies i segons les condicions ambientals. Cicle de vida de l' escifomedusa Aurelia aurita. 1, 2. Efírula, 3. èfira, 4. medusa jove, 5. medusa adulta (fèrtil), 6. gàmetes, 7. larva plànula, 8. fase de pòlip o escifistoma, 9, 10, 11. estrobilació. El tipus de cnidaris es divideix en tres classes: HIDROZOUS (amb fase de pòlip i medusa) ESCIFOZOUS (meduses comunes) ANTOZOUS (coralls, actínies i plomes de mar) IMATGES D'ALTRES CNIDARIS Aiptasia mutabilis Ceriantari (Cerianthus membranaceus) Fideus de mar (Anemonia sulcata) Zoantari (Parazoanthus axinellae) Hydra Es desenvolupa en aigües dolces, encara que algunes espècies poden fer-ho en ambients salabrosos, estuaris i llacunes costaneres. Mans de la mort (dreta) i ascidi (esquerra) Sertularella ellisi Lophogorgia sarmentosa

• PLATHIELMINTS

Coneguts comunament com cucs plans, els platihelmints es caracteritzen pel seu cos, que és allargat i aplanat. Tenen una estructura en forma de sac, amb una cavitat gastrovascular que s'obre a l'exterior per un únic orifici que funciona simultàniament com a boca i anus. En aquest cas, però, les parets del cos a més d'estar formades per una capa interior, l'endoderma, i una altra d'exterior, l'ectoderma, ho estan per una tercera capa de cèl·lules que se situa entre les dues denominada mesoderma, a partir de la qual es desenvolupen els diferents teixits que omplen el cos de l'animal.

En els platihelmints, a pesar de la senzillesa de la seva organització interna, ja trobem teixits que es reuneixen per formar vertaders òrgans, encara que d'estructura simple, com és el cas de l'aparell excretor, compost d'una sèrie de tubs denominats protonefridis, o de l'aparell reproductor, que pot estar bastant desenvolupat en alguns grups.

No tenen aparell respiratori i incorporen l'oxigen simplement a través de la paret del tegument. Tampoc no tenen aparell circulatori, ja que les substàncies digerides poden arribar a totes les cèl·lules gràcies a la gran quantitat de ramificacions que posseeix l'aparell digestiu i que ocupen la major part del cos (constituint un sistema gastrocirculatori). La majoria de les espècies són hermafrodites, amb gònades masculines i femenines a la vegada, i es reprodueixen ponent una gran quantitat d'ous.

GRUPS PRINCIPALS DE PLATIHELMINTS

TURBEL·LARIS

Són animals d'una mida molt petita, que rares vegades superen un centímetre de longitud i que viuen generalment en els fons marins, enterrats a la sorra o amagats entre les plantes. També hi ha algunes espècies que viuen en aigua dolça i poblen torrents, deus i rierols. Tenen un cos allargat i aplanat en forma de fulla, amb un cap que es caracteritza per tenir un parell d'expansions laterals a tall d'"orelles". Es desplacen lliscant lentament pel substrat gràcies a l'acció de multitud de cilis que en recobreixen el cos, i sempre busquen llocs foscos i s'orienten gràcies a uns ulls d'estructura simple que tenen al cap. A la part inferior del cos apareix una boca proveïda d'una trompa diminuta que els serveix per capturar l'aliment, que consisteix normalment en larves i altres petits organismes. Els representants més coneguts d'aquest grup són les planàries. 

Macroturbel·lari marí. (Pseudoceros maximus)

Microturbel·lari. (Convoluta roscoffensis)

Esquistosoma (Schistosoma mansoni)

Oculotrema hippopotami 

(paràsit de l'hipopòtam a l'Àfrica)

TREMATODES

Es tracta de paràsits interns que viuen en tot tipus d'animals, ja siguin invertebrats com els crustacis o els mol·luscs, o vertebrats com els remugants. S'alimenten de la sang i de les cèl·lules que es desprenen a l'interior del tub digestiu de l'animal al qual parasiten. El seu cos té una forma semblant al de les planàries, encara que solen ser més grans i, amés, està adaptat completament a les condicions especials del medi on viuen, com passa amb la resta dels animals paràsits: tenen una pell molt dura que resisteix l'acció dels sucs digestius, presenten aparells especials de fixació semblants a les ventoses, amb les quals s'agafen fort a les parets del tub digestiu de l'hoste, tenen uns òrgans sensorials molt simples i el sistema nerviós és enormement reduït. 

Molts trematodes presenten cicles vitals molt complicats, amb diverses fases larvals i hostes diferents en cadascuna d'elles, com passa amb la famosa duela del fetge. Aquest animal sol viure en els conductes biliars de l'ovella, però en les seves fases anteriors parasita el fetge dels cargols d'aigua dolça i pot presentar fins a cinc formes diferents al llarg del seu cicle reproductiu.

CESTODES

Són també paràsits que en estat adult viuen a l'intestí prim de nombrosos vertebrats, incloent-hi l'ésser humà. Se'ls coneix popularment com a tènies o solitaris. El seu cos té la forma de cinta allargada i pot superar els tres metres de longitud. A la part interior tenen un petit cap de forma esfèrica, denominat escòlex, proveït d'una sèrie de ventoses i d'una corona de ganxos amb els quals s'agafa a les parets de l'intestí. L'escòlex desenvolupa contínuament, per la seva part posterior, uns petits segments denominats proglotis, que creixen sense separar-se els uns dels altres adquirint l'estructura simple que caracteritza aquests organismes. Les proglotis madures, que són allunyades de l'escòlex, consten simplement d'un parell d'òrgans: un aparell reproductor hermafrodita i un protonefridi excretor. No necessiten aparell digestiu, ja que absorbeixen a través de la pell de substàncies ja degradades a l'intestí de l'hoste. 

Quan es reprodueixen, l'animal es replega i posa en contacte dues proglotis diferents. Una vegada fecundades, desenvolupen una gran quantitat d'ous que acaben per ocupar tot l'interior de cada proglotis. Aquestes es poden deixar anar i sortir a l'exterior amb els excrements, on els ous són alliberats, i poden passar a altres hostes per mecanismes diversos. 

Alguns tipus de tènies formen quists resistents en hostes temporals, o intermedis, tot esperant trobar-ne un de definitiu on puguin completar el seu desenvolupament. Aquest és el cas de la tènia del porc, en els músculs del qual forma uns quists denominats cisticercs, que poden passar a l'intestí de l'home i desenvolupar-s'hi si aquest n'ingereix la carn crua o poc cuita. 

L'escòlex, part terminal anterior del cos dels cestodes, s'ha especialitzat a fixar el paràsit en l'hoste. 

Acanthocirrus retrirostris

Drepanophorus

FOTOGRAFIES D'ALTRES PLATIHELMINTS

Monogeni paràsit del gripau d'esperons (Polystoma pelobatis)

Platynosomum soricis

Planària marina

Dendrocoelum lacteum

Planària marina (Prostheceraeus roseus)

• MOL·LUSCS

Des dels fons abissals fins on comencen les neus perpètues trobem closques de tots dibuixos, mides formes i colors.

Aquestes closques tan diverses pertanyen a un grup d'animals molt abundants, els mol·luscs. Tots els mol·luscs tenen el cos tou, en el qual es diferencien la massa visceral, on s'allotgen els òrgans digestius, respiratoris i reproductors, i un peu musculós, que es fa servir per al moviment. Alguns tenen el cap molt visible i d'altres, no. El mantell és un replec del cos que en recobreix una part i que produeix la closca. 

GRUPS PRINCIPALS DE MOL·LUSCS 

LAMEL·LIBRANQUIS

Coneguts també com bivalves o pelecípodes, tenen una conquilla proveïda de dues peces o valves que s'obren i es tanquen a voluntat de l'animal mitjançant músculs que les uneixen. No tenen un cap diferenciat i el peu té forma de destral, la qula cosa els permet excavar i enterrar-se al substrat. Respiren mitjançant brànquies de forma laminar. A aquest grup pertanyen mol·luscs com les ostres, els musclos, les cloïsses o els gegantins tridàcnids. 

1. ostra (Ostrea edulis), 2. musclo (Mytilus edulis), 3. petxinot de sang (Callista chione), 4. escopinya verrucosa (Cardium tuberculatum), 5. ou o escopinya de frare (Mactra corallina), 6. escopinya gravada (Venus verrucosa), 7. cloïssa fina (Tapes decussatus), 8. tellerina (Donax trunculus), 9. rossellona o escopinya maltesa (Venus gallina), 10 escopinya (Cerastoderma glaucum)

Nuculana pella (a dalt),Nuculanasulcata (al mig) iNucluana nucleus (a baix) 

Les navelles viuen enterrades a la sorra, a poca fondària, on excaven llargues galeries.

GASTERÒPODES

Tenen el peu transformat en una sola reptant, un cap molt ben diferenciat, proveït generalment d'ulls pedunculats i tentacles, i una conquilla característica, on s'allotja el cos enrotllat en espiral. A aquest grup pertanyen els únics mol·luscs que poblen la terra ferma, gràcies al fet que tenen transformada la seva cavitat pal·lial en una espècies de pulmó. És el grup de mol·luscs més ric en espècies, abundant tant al mar com a l'aigua dolça i en medis terrestres humits. 

S'inclouen dintre d'aquesta classe, com a espècies més conegudes, les orelles de mar, els cargols marins, els buccins, els corns amb pues, els llimacs de mar, les llebres de mar, els cargols de riu, els llimacs i els cargols terrestres. 

Cargol bover (Helix aspersa) 

gènere Clausilia

gènere Zonitoides

Turritella comunis (esquerra) i Archimediella triplicata (dreta)

Els ous dels mol·luscs són de mida i forma molt variats. En el cas dels murícids, les femelles poden arribar a pondre més d'un centenar de càpsules ovígenes en forma de copa plena.

reineta (Pseudotachea splendida)

Llimac

Ariònid

CEFALÒPODES

Grup de mol·luscs molt evolucionat el principal tret anatòmic del qual és el sifó, per on l'animal projecta raigs d'aigua produïts en comprimir el mantell i amb els quals pot desplçar-se a reacció. Aquest òrgan procedeix d'una part del peu transformada. La resta del peu s'ha convertit en una sèrie de braços o tentacles que rodegen la boca, que disposa d'una boca dura, semblant a un bec, amb la qual trosseja les preses de què s'alimenta. 

Són el grup de mol·luscs més gran i també el més evolucionat, com ho demostra el gran desenvolupament del seu sistema nerviós (amb el qual han desenvolupat una conducta molt complexa, que inclou la capacitat d'aprenentage) i dels òrgans dels sentits, especialment els ulls, que tenen una estructura molt elaborada, equiparable a la de l'ull dels vertebrats. A aquest grup pertanyen els mol·luscs com els pops, les sèpies i els calamars. 

Pop roquer o pop comú 

(Octopus vulgaris)

Onychoteuthis banksi

MÉS COSES... 

Els poliplacòfors són mol·luscs exclusivament marins de cos deprimit i contorn ovalat, protegits dorsalment per vuit valves o plaques articulades.

Els musclos són representants del grup dels Mitiloïdeus i són ben coneguts pel seu interès gastronòmic i per la seva qualitat de filtradors eficaços.

• ANÈL·LIDS

Són animals vermiformes amb una estructura més complicada que els grups anteriors. Se'ls coneix popularment sota el nom genèric de cucs. Entre altres coses tenen un aparell circulatori que permet el transport de substàncies, i un sistema d'excreció més desenvolupat format per metanefridis. El celoma es desenvolupa a partir del mesoderma, com a la resta dels celomats. El cos d'aquests cucs és format per una sèrie de segments denominats metàmers. Excepte el primer, que constitueix el cap, i l'últim, on se situa l'anus, que no són vertaders metàmers, la resta tots tenen la mateixa estructura, contenen els mateixos òrgans i funcionen amb bastant independència a pesar de formar part del mateix individu.  La cutícula transparent que recobreix l'espidermis dels poliquets pot tenir un gruix vairable (Sabellaria alveolata) PRINCIPALS TIPUS D'ANÈL·LIDS: Oligoquets Poliquets Hirudinis POLIQUETS: Són els més primitius i viuen al mar, normalment amagats al fang o dintre de tubs construïts per ells mateixos, per la qual cosa passen bastant desapercebuts. Es poden desplaçar pel substrat gràcies a unes diminutes potes que tenen a cada metàmer, denominades parapodis, que són proveïdes d'unes petites espines que reben el nom de quetes. Tenen un cap molt ben desenvolupat, amb ulls, antenes, tentacles i fins i tot mandíbules amb les quals capturen les preses que els serveixen d'aliment. La majoria dels poliquets respiren mitjançant brànquies, que poden adoptar formes espectaculars, sobretot en els que viuen tancats en tubs, com passa amb el cuc paó.  En aquest cas, les brànquies són situades al cap i tenen forma de grans plomalls colorats que surten del tub on viu el cuc i constitueixen l'única part visible. D'aquesta manera adquireixen una aparença més pròpia d'una planta que d'un animal. Els poliquets solen ser unisexuals; els gàmetes es formen a l'interior del celoma i surten a l'exterior per uns porus genitals. Hi ha algunes espècies que no tenen aquests porus, per la qual cosa l'individu ha de morir perquè els gàmetes puguin sortir a l'exterior del cos i fecundar-se. Els ous que es formen no donen lloc a un nou cuc sinó a una larva amb forma de baldufa, denominada larva trocòfora, que neda lliure per l'aigua fins que adquireix la forma típica d'un poliquet.  Hydroides elegans Poliquet (Lepidasthenia elegans) El plomall de mar o palmereta  (Spirographis spallanzani) Cuc de sang (Eunice torquata) Arenicola marina Plomall dels Sabèl·lides  (Serpula vermicularis) Hediste diversicolor Els oligoquets del sòl ingereixen terra contínuament, i en el seu tub digestiu en digereixen tota la matèria orgànica que porta associada. El conegut cuc de terra (gènereLumbricus) OLIGOQUETS: Són anèl·lids que viuen a l'aigua dolça o a la terra humida, com és el cas dels populars cucs, tan beneficiosos per l'agricultura. Es diferencien dels poliquets principalment pel fet que no tenen parapodis i que tenen un cap diminut i nu, en què l'única cosa apreciable és un petit orifici que constitueix la boca, per on ingereixen la matèria orgànica en descomposició que troben excavant al substrat i que els serveix d'aliment. La respiració es produeix generalment a través de la pell, fins i tot en aquells que són aquàtics. La majoria són hermafrodites i desenvolupen parelles de gònades d'estructura molt complicada i únicament en determinats segments del cos. Es reprodueixen sexualment i donen lloc a una gran quantitat d'ous, dels quals surten directament nous cucs de mida microscòpica. Els lumbrícids tenen un aspecte inconfusible per la destacada presència del clitel·le en la regió mitjana del cos. HIRUDINIS Es coneixen comunament amb el nom de sangoneres i encara que les espècies més conegudes són paràsits externs, que s'alimenten de la sang que succionen dels seus hostes, també hi ha espècies de vida lliure. Tenen una mida superior a la resta dels anèl·lids i es caracteritzen pel fet de tenir dues ventoses amb les quals es fixen al substrat sobre el qual viuen, una en posició anterior rodejant la boca i una de posterior envoltant l'anus. Tenen el cos envoltat de nombrosos anells que oculten la vertadera segmentació interna. El celoma de la sangonera no és buit o replè de líquid com passa amb els grups anteriors, sinó que es troba ocupat per diversos teixits, per la qual cosa el seu cos no és tan tou com el dels altres. Fora d'això, l'estructura interna d'aquests cucs és bastant semblant a la dels oligoquets. En les espècies paràsites la boca és armada amb una sèrie de dents amb els quals trenquen la pell de l'hoste. També tenen la capacitat de secretar substàncies anticoagulants que impedeixen que la ferida es tanqui, per la qual cosa poden estar hores absorbint sang sense haver de despalçar-se. La sangonera comuna (Hirudo medicinalis), emprada antigament per provocar sagnies als malalts, disposa de dues ventoses, una d'oral, al mig de la qul hi ha la boca, i una altra d'anal; a la boca hi té tres mandíbules, que deixen a la pell una cicatriu inconfusible, en froma de lletra Y. Quan està enganxada secreta una substància (hirudina) que impedeix que la sang es coaguli.La sangonera té una gran capacitat de resistència en condicions de manca d'aliment; un cop s'ha proveït de sang suficient, es desnganxa i pot resistir gairebé un any sense alimentar-se.

• ARTRÒPODES

Constitueixen un dels grups animals de més èxit evolutiu i amb major nombre d'espècies, caracteritzats pel seu esquelet extern articulat, de naturalesa quitinosa, i pels ulls compostos.  Miriàpodes Crustacis Insectes Aràcnids Els artròpodes constitueixen aproximadament el 80 % del total de les espècies animals que es coneixen en l'actualitat. Aquesta àmplia distribució es deu al gran èxit que han tingut algunes estructures que en formen el cos, cosa que els ha permès conquerir una gran quantitat d'ambients diferents, tant aquàtics com terrestres. Potser l'estructura més important és l'esquelet rígid que els envolta exteriorment, l'exosquelet, format per una substància fabricada pel mateix organisme: la quitina. Aquest esquelet és compost per una gran quantitat de peces articulades entre si, que permeten el moviment de les diferents parts del cos, moviment que es fa gràcies a un sistema muscular ben desenvolupat que es troba unit a determinats punts de la superfície interna de l'esquelet. Per permetre el creixement de l'animal, l'esquelet ha de mudar periòdicament, ja que augmenta de mida a mesura que ho fa l'organisme. El cos dels artròpodes apareix segmentat en diverses regions. Atès que algunes d'aquestes, com l'abdomen dels crustacis, s'assemblem als metàmers dels anèl·lids, es creu que van evolucionar a partir d'aquests organismes. Alguns d'aquests segments són proveïts de parells d'apèndixs articulats i allargats, que constitueixen les potes amb les quals l'animals es desplaça. Les potes poden estar especialitzades per caminar, nedar, excavar, etc. i adquireixen formes variades.  Potes d'artròpodes Els òrgans sensorials són ben desenvolupats. Generalment es disposen en uns apèndixs del cap denominats antenes, que envien informació als ganglis cerebroides.  1 2 3 4 Els diferents tipus d'ulls dels quatre grans grups d'artròpodes que veurem  (1. Aràcnids, 2. Insectes, 3. Miriàpodes i 4. Crustacis) L'aparell circulatori és complex. Consta d'un cor tubular, molt petit, que impulsa la sang per l'interior dels vasos sanguinis, encara que la circulació és oberta. L'excreció es realitza per nefridis bastant evolucionats, que poden estar associats al tub digestiu (tubs de Malpighi) o als apèndixs (gandules coxals). Exceptuant els crustacis, que en ser aquàtics respiren per brànquies, la resta ho fa per mitjà de tràquees que ocupen gran part del volum de l'animal.  Sistema circulatori obert Respiració traqueal La reproducció és sexual, per fecundació interna, amb ajuda d'aparells copuladors específics. En molts casos, els ous que en resulten surten larves que pateixen posteriorment un complicat procés denominat metamorfosi, que consisteix en una sèrie de transformacions a través de les quals adquireixen la forma i l'estructura definitives dels individus adults.  Metamorfosi completa i incompleta  TIPUS D'ARTRÒPODES ARÀCNIDS MIRIÀPODES CRUSTACIS INSECTES

• EQUINODERMS

Els equinoderms són tots marins i viuen desplaçant-se lentament per les roques, la sorra, etc. Tenen unes característiques pròpies que no trobem en d'altres grups: Hacelia atenuata Presenten un esquelet intern format per moltes peces petites unides com si fos un trencaclosques. En els eriçons de mar aquestes peces estan soldades i en les estrelles de mar estan articulades.

D'aquest esquelet en surten unes pues, més o menys llargues, que es poden moure perquè s'articulen per la base. El nom d' equinoderm significa "pell d'espines".

Diadematacis 

1.espines 

2. placa interradial 

3.placa ambulacral

A l'interior del seu cos presenten un sistema de conductes denominat aparell ambulacral, per on circula aigua de mar i del qual surten els peus ambulacrals, que serveixen per desplaçar-se. 

L'aparell circulatori està molt reduït o és quasi nul. Per això, l'aparell ambulacral pot realitzar les funcions de l'aparell circulatori i del respiratori, ja que transporta l'oxigen i les substàncies nutritives, per un sistema de circulació tancada. 

1.espines, 2.placa interradial, 

3.placa ambulacral, 4.placa genital, 5.placa ocel·lar, 6.madreporita, 7.gonòpor, 8.membrana periproctal, 9. anus, 10. intestí, 11.sifó intestinal, 12. esòfag, 13. boca, 14. canal hidropòric, 15. anell ambulacral, 16. vesícula de Poli, 17. canal ambulacral, 18. vesícula ambulacral, 19. peu ambulacral, 20. glàndula bruna, 21. gònada, 22.anell nerviós, 23. nervi radial, 24. epidermis, 25. llanterna d'Aristòtil, 26. compàs, 27. dent, 28. piràmide, 29. ròtula, 30. aurícula, 31 múscul transversal, 32. múscul retractor del compàs, 33. múscul protactor, 34. múscul interpiramidal, 35. múscul retractor.

Espardenya de mar 

Tenen reproducció sexual i en alguns grups també es realitza la reproducció asexual.

En la reproducció sexual es produeixen gran quantitat d'ous, dels quals surten unes larves que després es transformen en adults. 

Garotina

 

Estrella porprada 

Algunes estrelles de mar, que poden reproduir-se asexualment, ho fan mitjançant fragments del seu cos, a partir dels quals es formen noves estrelles completes.

En aquest grup d'invertebrats trobem els eriçons de mar o garotes, les estrelles de mar, les ofiures, les holotúries i els lliris de mar. 

Garota violeta

Un cas especial de xucladors són les estrelles de mar. Capturen un musclo, li obren les valves, li tiren a l'interior el suc digestiu, li tanquen les valves i esperen que es faci la digestió. Un cop s'ha produït, xuclen el musclo transformat en una espècie de pasteta. Podem dir que les valves del musclo fan de cassola. És un dels pocs casos de digestió externa.

PRINCIPALS GRUPS D'EQUINODERMS

CRINOÏDEUS

Clavellines Es tracta dels equinoderms més primitius, que inclouen algunes espècies que viuen fixes al substrat. El cos consisteix en una corona o calze del qual surten cinc braços prims amb una gran quantitat de ramificacions laterals que li donen aparença de plomes. El calze té una estructura semblent al cos de les ofiures i és unit al substrat mitjançant una tija ben desenvolupada, de tal manera que l'organisme s'assembla més a una flor que a un animal, d'aquí el nom de lliris de mar amb el qual se'ls coneix vulgarment. La boca es troba a la part superior del calze, i a causa dels moviments que realitzen els braços que la rodegen captura el plàncton amb el qual s'alimenta. Inclouen els lliris de mar.

A diferència del que passa en els altres grups, tenen un esquelet molt reduït que consta de diverses peces petites, de consistència tova i que romanen soltes entre si. Tenen forma allargada i no tenen braços, per la qual cosa se'ls coneix amb el nom de cogombres de mar. L'animal no descansa sobre el costat de la boca com passa amb els altres equinoderms, sinó sobre un dels laterals, que rep el nom de sola. La boca es troba en un dels extrems i és rodejada de peus ambulacrals transformats en tentacles, mentre que l'anus es troba a l'extrem oposat. Tenen generalment una coloració fosca i la seva mida és variable, poden fer des de 3 centímetres fins a gairebé 1 metre, en els casos extrems. Es desplcen lentament gràcies als peus ambulacrals que tenen a la sola, escombrant el substrat amb els tentacles i alimentant-se de la matèria orgànica que troben. La majoria de les holotúries són hermafrodites i, a diferència de la resta dels equinoderms, tenen una sola gònada que pot produir tant òvuls vom espermatozoides. Comprenen les holotúries o cogombres de mar 

. 

HOLOTUROÏDEUS

Ocnus planci 

ASTEROÏDEUS

Estrella roja Es tracta d'un dels grups d'animals del fons marí més populars i coneguts. El cos conta d'un disc central al qual s'uneixen uns braços de forma triangular, generalment cinc. A la part inferior sobre una boca proveïda de dents, i a la superior hi ha l'anus. Són animals molt voraços que es desplacen lentament sobre els fons marins a la recerca de mol·luscs, que constitueixen la seva font principal d'aliment. L'estrella de mar utilitza un mecanisme molt singular per devorar les seves preses. Per fer-ho, obre la conquilla amb els seus potents braços i treu l'estómac per la boca projectant-lo aobre la presa. A diferència del que passa amb la resta dels animals, la digestió es realitza en tot moment fora del cos, de tal manera que l'estrella no recupera el seu estómac fins que no ha acabat el procés. Encara que utilitzen principalment la reproducció sexual, també es poden multiplicar vegetativament gràcies al seu gran poder de regeneració, i així poder donar lloc a un nou organisme simplement a partir d'un petit tros de braç. Comprenen les estrelles de mar.

Equinoderms semblants a les estrelles de mar, però amb el disc central molt més petit. Tenen braços prims i llargs, que es mouen seguint ones d'una manera tant característica que popularment se'ls coneix com a ballarines o estrelles serp. La seva mida és menor que la de la resta dels equinoderms i a vegades estan acolorits de manera vistosa. S'alimenten principalment de restes orgàniques que troben en els fons marins, per on es desplacen molt activament impulsant-se a base de salts i fins i tot nedant. Els braços dels ofiuroïdeus es poden ramificar deiverses vegades arribant a formar complicades madeixes, com passa amb l'estrella canastra. Inclouen les ofiures, les estrelles canastra. 

OFIUROÏDEUS

Ofiura de potes brunes

EQUINOÏDEUS

Garota negra La seva principal característica és la forma esfèrica o globosa la majoria de les vegades i la presència d'una closca més rígida que la de les estrelles de mar. Aquesta closca la formen plaques unides esntre si, de les qulas surt un gran nombre d'espines, en ocasions molt llargues. A la part inferior tenen una boca proveïda d'un aparel mastegador format per peces rígides i músculs que s'acoblen per formar una complicada estructura, denominada llanterna d'Aristòtil, típica d'aquests equinoderms. Mitjançant aquest aparell poden triturar les algues coral·lines que els serv. Els peus ambulacrals es distribueixen al llarg de cinc radis que rodegen el cos, des de l'anus fins a la boca, com si fossin els grills d'una taronja. Intercalats entre aquests radis i protegits per les espines hi ha altres apèndixs denominatspedicel·lars, que ajuden en la locomoció. Comprenen els eriçons de mar.